¡Emma Rodero se salió con la suya!

Quina cara de susto...

PD: Sembla que hem arribat al final d'aquest Taller de Tele que tantes hores extres i atnts percentatges ens ha costat. Em sento molt afortunada i molt feliç, no només per haver compartit aquesta assignatura amb vosaltres, sinó aquests cinc trimestres de Protoperiodisme a la Pompeu... Ha quedat demostrat que sou uns grans professionals però, sobre tot i el més important, grans persones. Moltes gràcies i molta sort!

Info-saturació

Gairebé un mes després d'escriure l'última entrada torno per deixar-hi una altra reflenoia (barreja de reflexió i paranoia) sobre la comunicació, la informació, el periodisme i d'altres històries...

Han estat unes setmanes "intenses", i pel mig han arribat (com dirien els francesos) moltes coses. Entre esdeveniments esportius, trames d'espionatge, eleccions a regions nacionalistes i la sempiterna crisi econòmica, de vegades se'm fa difícil distingir si les coses han passat fa un parell de dies o fa un mes. Com si la percepció cronològica de les notícies s'atrofiés una mica.

De vegades penso en els centenars de peces informatives que s'emeten per la televisió i no hauré vist, i els milers d'articles en diaris que s'escriuen cada dia i no hauré llegit, les tertúlies i butlletins de ràdio que no hauré escoltat... I, d'una manera absurda, em sorprèn que hi hagi prou "material" perquè surtin notícies noves cada dia (ja he dit que era un pensament absurd).

Cada dia s'esdevenen desenes de centenars de milers de fets, actes, presentacions, crims, reunions, commemoracions, esdeveniments, declaracions, crims, morts, estrenes, publicacions, estudis, exclusives, descobriments, naixements, observacions, opinions, pensaments... És prou material per escriure/parlar/gravar alguna cosa nova cada dia i, alhora, sembla que tot es barreja i es confón, produint una situació d'infosaturació.

Cal innovar. És la directriu que s'imposa en aquests temps de crisi (que aviat es convertirà en l'expressió més utilitzada de la història). Innovar per agradar al públic. Per captar-ne de nou. Per impulsar un canvi que arrossegui la societat i el món cap a una altra direcció. Potser fins i tot cap a l'altre sentit.

Potser vint anys després de treballar en el mateix lloc, amb la mateixa genti fent la mateixa feina, plantejar-se un canvi és difícil. El fet és, però, que el canvi no ha de ser radical ni dogmàtic, ni ha d'esclatar com una bomba enmig de la redacció. El canvi ha de començar des de dins, amb petits detalls que contribueixin a formar un tot diferent: més variat i divers, més ple de colors, més imprevisible i sorprenent.

M'ha vingut al cap la frase "els petits canvis són poderosos" (el Capità Enciam va fer molt de mal), però seria una cosa així. És impossible abastar-ho tot, i seria força insensat intentar-ho. Però som on som i tenim el temps que tenim. Plantejar-se coses a un nivell metafísic no procedeix en l'àmbit de la comunicació. Encara menys en el periodisme.

Hi ha coses molt més tangibles que el condicionen: un temps limitat, un espai limitat, un públic i uns recursos definits. Serà millor pensar en això, sempre com a orientació, no com a limitació.

Ment oberta... i gens d'infosaturació.