Barcelona Bread & Butter: pa i mantega per als periodistes

En qualsevol àmbit, premsa, ràdio o tele, el periodista ha de tenir morro. Ha de tenir aquell caràcter llançat, de no fer-se enrere, de preguntar sense contemplacions quan no sap alguna cosa i de plantar-se davant de la gent sense tenir por d'obtenir un "no" per resposta.

Quan et toca anar al "certamen de moda urbana més important del món" ja t'imagines una mica el panorama: models per amunt i per avall, gent hiper-mega-puesta, dependents d'stands que intenten vendre sense aparentar estar desesperats, fashionistes i gent freak del món de la moda. Tots encantats de la vida d'haver-se conegut.

També era d'esperar que ens costés entrar: "Pompeu Televisió no està entre els mitjans de comunicació que interessen a Bread & Butter" ens va dir, textualment, un dels nois que donava les acreditacions a la premsa (i que es va compadir de nosaltres perquè era ex estudiant de la Pompeu). Per això va ser encara millor quan vam entrar amb tot el morro, jo amb l'acreditació d'EFE i la Mariona fent una autèntica suplantació d'identitat que la noia de l'entrada va seer incapaç de percebre. Anar carregant un trípode i una càmera ha de servir d'alguna cosa.

Els límits ètics de la pràctica periodística es debatran ad nauseam fins que el Periodisme tal com el coneixem desaparegui: fins que les màquines ens suplantin a l'hora d'elaborar i donar informació, fins que s'instauri una dictadura mundial i no hi hagi opció de plantejar-se les coses, fins que absolutament tota la població mundial entri en una letargia d'interès informatiu i la informació no tingui valor... un de les tres.

Potser (i aquest és un potser molt remarcat, contundent, dit a consciència), l'ètica periodística s'assimilaria una mica a l'ètica quotidiana, i el que cal preguntar-se és si els nostres actes per aconseguir informació poden fer mal o perjudicar algú. Ja no entro en la informació en si: aquest debat és molt més ample, dens i segons com inacabable, perquè el contingut sempre té més suc que les formes. Però pel que fa a la manera d'aconseguir informació, d'aconseguir arribar a la nostra font, d'aproximar-nos al tema en qüestió, el plantejament és molt més simple.

El camí cap a l'objectiu pot ser recte o fer giragonses... l'enginy periodístic aconsegueix salvar tots els obstacles per arribar al quid de la qüestió, amb el trípode en una mà i la càmera a l'altra.

1r informatiu: prova superada!

Murphy deia que "si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament".

No sé si va anar a la Pompeu o intuïa com seria el nou campus de la comunicació de Glòries, però en aquest cas les pantalles horitzonto-verticals no han servit de res... L'AVID saturat durant tres dies, el servidor que es penja i perd els vídeos, el croma que no vol funcionar i el convertidor de fromats que s'apunta al sarau. I tot í així, l'informatiu va sortir. Seguint el calendari marcat, perquè a la tele res s'atura.

L'equip d'edició va estar fantàstic.

Com a realitzador, el Sergi va estar fantàstic. Va saber controlar la situació, donar les ordres quan calia, estar a l'aguait de tot i fer que les coses sortissin rodades, sense aturades i caos. El Xavi i l'Alejandra van ser un presentadors perfectes: MOLT professionals, sabent dominar-se davant la càmera, estant constantment pendents del desenvolupament del programa... I abans de l'emissió, durant els moments de producció, van estar sempre a punt per donar un cop demà. Last but not least, la nostra productora-coordinadora, que va anar amunt i avall durant tres dies aconseguint-nos les coses que necessitàvem. Dolors, t'ho curres!

I la resta de gent a plató i control, membres d'ENG, connexions en directe, Temps i Trànsit, redactors i càmeres, caironistes i ajudants de realització, felicitats per la feina! Amb els contratemps dels últims dies, crec que podem estar més que contents de com ha sortit l'Informatiu 1.

Amb un equip així, un informatiu segueix sent complicat de dur a terme però l'experiència és molt més gratificant! Gràcies per la feina!

alba (editora... ara que li havia agafat el "gustillo")

1es experiències televisives

He considerat que estaria bé començar aquest blog (que ja tocava) fent una mica d'autobiografia televisiva...

La televisió no és un mitjà que em cridi gaire l'atenció: sempre ha estat la meva tercera opció després de la premsa i la ràdio. Suposo que és el fet de posar-se davant de les càmeres: és un ambient en el qual no crec que arribi a sentir-me mai còmoda. Evidentment, la tele és molt més que fer un stand-up i parlar a la càmera. Ho vam comprovar a primer, quan ens va tocar fer l'assignatura de Llenguatges Audiovisuals i vam estar gairebé tres mesos per editar un vídeo de 3 minuts amb l'AVID... i a Periodisme a Internet, quan vam aprendre a fer anar el Windows Movie Maker per fer vídeos com xurros. Ara tenim un equipament totalment nou, targetes de memòria, pantalles que es giren, càmeres que van soles... tot això en un any! Potser aviat ja tindrem també presentadors automàtics i no caldrà ni maquillar-los.

Però, tornant al tema biogràfic, recordo que les primeres experiències amb la càmera van ser, precisament, en aquestes assignatures de primer. Aleshores el fet de posar-se davant de la càmera eclipsava tot el treball que hi ha darrere, i l'experiència no deixava de ser un tràngol. O quelcom surrealista: aquí en teniu la prova.

Ara comencem a descobrir (i a tota pastilla), que fer un stand-up per posar a la meitat de la peça és més aviat quelcom anecdòtic. La dinàmica televisiva és molt més ràpida i directa: et donen un tema, agafes càmera i trípode, surts a gravar i afer plans de recurs, tot tirant pel dret. Arribes a la redacció, fas una estructura de la notícia, edites, poses veu i, apa!, que l'informatiu comença ja.

En un informatiu l'stand-up és el de menys. També hi ha càmeres, redactors, realitzadors, tècnics, maquilladors, el que compta el temps i el que tira els càirons... i un editor que mana. Un editor que ho ha de coordinar tot des del principi perquè les coses puguin sortir bé al final, quan el producte ja queda en mans de la tasca coordinadora del realitzadora.

Com aquells refranys que passen a la història, ara que som periodistes (o aspirem a ser-ho), se'm queden les següents paraules: si l'informatiu va bé, haurem fet una bona feina; si va malament, la culpa és sempre de l'editor.

Mans a la feina, doncs!

TELEobjectiu... l'objectiu de "fer tele"

Ara sí, amb ànims renovats i sense deixar-nos desanimar pels contratemps habituals (sistemes que es bloquegen, programes AVID que no funcionen... les inversions milionàries no volen dir res!), venim disposats a fer tants informatius i magazines com sigui possible.