He considerat que estaria bé començar aquest blog (que ja tocava) fent una mica d'autobiografia televisiva...
La televisió no és un mitjà que em cridi gaire l'atenció: sempre ha estat la meva tercera opció després de la premsa i la ràdio. Suposo que és el fet de posar-se davant de les càmeres: és un ambient en el qual no crec que arribi a sentir-me mai còmoda. Evidentment, la tele és molt més que fer un stand-up i parlar a la càmera. Ho vam comprovar a primer, quan ens va tocar fer l'assignatura de Llenguatges Audiovisuals i vam estar gairebé tres mesos per editar un vídeo de 3 minuts amb l'AVID... i a Periodisme a Internet, quan vam aprendre a fer anar el Windows Movie Maker per fer vídeos com xurros. Ara tenim un equipament totalment nou, targetes de memòria, pantalles que es giren, càmeres que van soles... tot això en un any! Potser aviat ja tindrem també presentadors automàtics i no caldrà ni maquillar-los.
Però, tornant al tema biogràfic, recordo que les primeres experiències amb la càmera van ser, precisament, en aquestes assignatures de primer. Aleshores el fet de posar-se davant de la càmera eclipsava tot el treball que hi ha darrere, i l'experiència no deixava de ser un tràngol. O quelcom surrealista: aquí en teniu la prova.
Ara comencem a descobrir (i a tota pastilla), que fer un stand-up per posar a la meitat de la peça és més aviat quelcom anecdòtic. La dinàmica televisiva és molt més ràpida i directa: et donen un tema, agafes càmera i trípode, surts a gravar i afer plans de recurs, tot tirant pel dret. Arribes a la redacció, fas una estructura de la notícia, edites, poses veu i, apa!, que l'informatiu comença ja.
En un informatiu l'stand-up és el de menys. També hi ha càmeres, redactors, realitzadors, tècnics, maquilladors, el que compta el temps i el que tira els càirons... i un editor que mana. Un editor que ho ha de coordinar tot des del principi perquè les coses puguin sortir bé al final, quan el producte ja queda en mans de la tasca coordinadora del realitzadora.
Com aquells refranys que passen a la història, ara que som periodistes (o aspirem a ser-ho), se'm queden les següents paraules: si l'informatiu va bé, haurem fet una bona feina; si va malament, la culpa és sempre de l'editor.
Mans a la feina, doncs!
La televisió no és un mitjà que em cridi gaire l'atenció: sempre ha estat la meva tercera opció després de la premsa i la ràdio. Suposo que és el fet de posar-se davant de les càmeres: és un ambient en el qual no crec que arribi a sentir-me mai còmoda. Evidentment, la tele és molt més que fer un stand-up i parlar a la càmera. Ho vam comprovar a primer, quan ens va tocar fer l'assignatura de Llenguatges Audiovisuals i vam estar gairebé tres mesos per editar un vídeo de 3 minuts amb l'AVID... i a Periodisme a Internet, quan vam aprendre a fer anar el Windows Movie Maker per fer vídeos com xurros. Ara tenim un equipament totalment nou, targetes de memòria, pantalles que es giren, càmeres que van soles... tot això en un any! Potser aviat ja tindrem també presentadors automàtics i no caldrà ni maquillar-los.
Però, tornant al tema biogràfic, recordo que les primeres experiències amb la càmera van ser, precisament, en aquestes assignatures de primer. Aleshores el fet de posar-se davant de la càmera eclipsava tot el treball que hi ha darrere, i l'experiència no deixava de ser un tràngol. O quelcom surrealista: aquí en teniu la prova.
Ara comencem a descobrir (i a tota pastilla), que fer un stand-up per posar a la meitat de la peça és més aviat quelcom anecdòtic. La dinàmica televisiva és molt més ràpida i directa: et donen un tema, agafes càmera i trípode, surts a gravar i afer plans de recurs, tot tirant pel dret. Arribes a la redacció, fas una estructura de la notícia, edites, poses veu i, apa!, que l'informatiu comença ja.
En un informatiu l'stand-up és el de menys. També hi ha càmeres, redactors, realitzadors, tècnics, maquilladors, el que compta el temps i el que tira els càirons... i un editor que mana. Un editor que ho ha de coordinar tot des del principi perquè les coses puguin sortir bé al final, quan el producte ja queda en mans de la tasca coordinadora del realitzadora.
Com aquells refranys que passen a la història, ara que som periodistes (o aspirem a ser-ho), se'm queden les següents paraules: si l'informatiu va bé, haurem fet una bona feina; si va malament, la culpa és sempre de l'editor.
Mans a la feina, doncs!
No hay comentarios:
Publicar un comentario