En qualsevol àmbit, premsa, ràdio o tele, el periodista ha de tenir morro. Ha de tenir aquell caràcter llançat, de no fer-se enrere, de preguntar sense contemplacions quan no sap alguna cosa i de plantar-se davant de la gent sense tenir por d'obtenir un "no" per resposta.
Quan et toca anar al "certamen de moda urbana més important del món" ja t'imagines una mica el panorama: models per amunt i per avall, gent hiper-mega-puesta, dependents d'stands que intenten vendre sense aparentar estar desesperats, fashionistes i gent freak del món de la moda. Tots encantats de la vida d'haver-se conegut.
També era d'esperar que ens costés entrar: "Pompeu Televisió no està entre els mitjans de comunicació que interessen a Bread & Butter" ens va dir, textualment, un dels nois que donava les acreditacions a la premsa (i que es va compadir de nosaltres perquè era ex estudiant de la Pompeu). Per això va ser encara millor quan vam entrar amb tot el morro, jo amb l'acreditació d'EFE i la Mariona fent una autèntica suplantació d'identitat que la noia de l'entrada va seer incapaç de percebre. Anar carregant un trípode i una càmera ha de servir d'alguna cosa.
Els límits ètics de la pràctica periodística es debatran ad nauseam fins que el Periodisme tal com el coneixem desaparegui: fins que les màquines ens suplantin a l'hora d'elaborar i donar informació, fins que s'instauri una dictadura mundial i no hi hagi opció de plantejar-se les coses, fins que absolutament tota la població mundial entri en una letargia d'interès informatiu i la informació no tingui valor... un de les tres.
Potser (i aquest és un potser molt remarcat, contundent, dit a consciència), l'ètica periodística s'assimilaria una mica a l'ètica quotidiana, i el que cal preguntar-se és si els nostres actes per aconseguir informació poden fer mal o perjudicar algú. Ja no entro en la informació en si: aquest debat és molt més ample, dens i segons com inacabable, perquè el contingut sempre té més suc que les formes. Però pel que fa a la manera d'aconseguir informació, d'aconseguir arribar a la nostra font, d'aproximar-nos al tema en qüestió, el plantejament és molt més simple.
El camí cap a l'objectiu pot ser recte o fer giragonses... l'enginy periodístic aconsegueix salvar tots els obstacles per arribar al quid de la qüestió, amb el trípode en una mà i la càmera a l'altra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario