¡Emma Rodero se salió con la suya!

Quina cara de susto...

PD: Sembla que hem arribat al final d'aquest Taller de Tele que tantes hores extres i atnts percentatges ens ha costat. Em sento molt afortunada i molt feliç, no només per haver compartit aquesta assignatura amb vosaltres, sinó aquests cinc trimestres de Protoperiodisme a la Pompeu... Ha quedat demostrat que sou uns grans professionals però, sobre tot i el més important, grans persones. Moltes gràcies i molta sort!

Info-saturació

Gairebé un mes després d'escriure l'última entrada torno per deixar-hi una altra reflenoia (barreja de reflexió i paranoia) sobre la comunicació, la informació, el periodisme i d'altres històries...

Han estat unes setmanes "intenses", i pel mig han arribat (com dirien els francesos) moltes coses. Entre esdeveniments esportius, trames d'espionatge, eleccions a regions nacionalistes i la sempiterna crisi econòmica, de vegades se'm fa difícil distingir si les coses han passat fa un parell de dies o fa un mes. Com si la percepció cronològica de les notícies s'atrofiés una mica.

De vegades penso en els centenars de peces informatives que s'emeten per la televisió i no hauré vist, i els milers d'articles en diaris que s'escriuen cada dia i no hauré llegit, les tertúlies i butlletins de ràdio que no hauré escoltat... I, d'una manera absurda, em sorprèn que hi hagi prou "material" perquè surtin notícies noves cada dia (ja he dit que era un pensament absurd).

Cada dia s'esdevenen desenes de centenars de milers de fets, actes, presentacions, crims, reunions, commemoracions, esdeveniments, declaracions, crims, morts, estrenes, publicacions, estudis, exclusives, descobriments, naixements, observacions, opinions, pensaments... És prou material per escriure/parlar/gravar alguna cosa nova cada dia i, alhora, sembla que tot es barreja i es confón, produint una situació d'infosaturació.

Cal innovar. És la directriu que s'imposa en aquests temps de crisi (que aviat es convertirà en l'expressió més utilitzada de la història). Innovar per agradar al públic. Per captar-ne de nou. Per impulsar un canvi que arrossegui la societat i el món cap a una altra direcció. Potser fins i tot cap a l'altre sentit.

Potser vint anys després de treballar en el mateix lloc, amb la mateixa genti fent la mateixa feina, plantejar-se un canvi és difícil. El fet és, però, que el canvi no ha de ser radical ni dogmàtic, ni ha d'esclatar com una bomba enmig de la redacció. El canvi ha de començar des de dins, amb petits detalls que contribueixin a formar un tot diferent: més variat i divers, més ple de colors, més imprevisible i sorprenent.

M'ha vingut al cap la frase "els petits canvis són poderosos" (el Capità Enciam va fer molt de mal), però seria una cosa així. És impossible abastar-ho tot, i seria força insensat intentar-ho. Però som on som i tenim el temps que tenim. Plantejar-se coses a un nivell metafísic no procedeix en l'àmbit de la comunicació. Encara menys en el periodisme.

Hi ha coses molt més tangibles que el condicionen: un temps limitat, un espai limitat, un públic i uns recursos definits. Serà millor pensar en això, sempre com a orientació, no com a limitació.

Ment oberta... i gens d'infosaturació.

Veure-hi, sentir-hi, parlar... i escriure

"No em cal saber estar davant una càmera per ser periodista" és una d'aquelles afirmacions que, quan les dius en veu alta, saps que t'ha equivocat. Tens el presentiment que arribarà un moment, més endavant, en què la vida et demostrarà que no és així.

Així que comences a parlar en veu alta, a explicar les coses al flexo de l'escriptori, a ficar-te quatre dits a la boca i comptar fins a deu... més endavant tocarà posar-se davant del mirall i assaja postures, però això serà més endavant.

I tampoc no passa res. Em passa que, de vegades, m'adono que sóc un pèl obtusa pel que fa al periodisme, quan se suposa que el principi bàsic de la nostra professió és l'objectivitat, la imparcialitat, el fet de tenir una ment oberta i sense prejudicis. Potser només és la por de no donar a l'abast amb tantes tècniques, disciplines i noves tecnologies... i som el futur!

Aleshores arribes a la universitat i fas un taller d'internet, un de ràdio, un de premsa, un de televisió, i t'adones que cada versió del periodisme té els seus "punts". Tot és qüestió de posar-hi una mica d'interès. I al cap d'un temps d'escoltar la teva pròpia veu, deixa de sonar-te aguda i repel·lent. I al cap d'un temps veure't per una pantalla, deixa de fer-se't estrany i deixes de donar-hi importància. (Evidentment, la duració d'aquest "un temps" és del tot variable d'una persona a l'altra).

La Rosa Marqueta ens va dir que al principi de la seva carrera no s'imaginava fent televisió i, encara menys, sent directora d'informatius d'una televisió com TV3 i treballant amb professionals com la Mònica Terribas. M'agrada el concepte de "periodista multifuncional" perquè, sí, mai se sap on acabaràs ni fent què. Quan es tracta de desenvolupar les teves habilitats i recursos per tal de ser el més eficient possible, suposo que no hi ha però que valgui, perquè "el saber no ocupa lugar".

Així que, una mica com una resolució, em proposo traslladar la neutralitat informativa i la presumpció d'innocència a les novetats tecnològiques i a l'ofici periodista en general. Això sí, respectant sempre certs horaris.

Vist i no vist

Va passar per la nostra magnífica facultat, però no va poder pitjar el botó del pivot que havien col·locat expressament perquè un toro mecànic abaixés "l'última" pedra del nou Campus de la Comunicació al Poblenou. (I dic "última", entre cometes, perquè la setmana que ve tornarem al ritme habitual i els paletes encara trigaran unes setmanes a deixar-ho tot enllestit).

Es va perdre les taules parades per al càtering de després, que tan popular és entre polítics i la gent del "pueblo llano", i les copes totes relluents i ben col·locades (amb l'escopinada d'algun manifestant a dins).

No va veure el faristol, ni la tarima, ni les dues "jenny" que aguantaven de manera completament il·legal els altaveus a banda i banda de l'escenari on s'havia de fer el parlament.

Els estudiants que havien agafat càmeres de vídeo i de foto del servei de préstec no van poder captar la cara del president, sorpresa i satisfeta, en contemplar el gran treball de restauració que s'ha fet amb els edificis de l'antiga fàbrica de Ca l'Aranyó.

La màxima personalitat institucional catalana no va sentir els manifestos que clamaven contra Bolonya, ni va llegir les pancartes que al·legaven el "pensament crític" davant de l'actuació policial propiciada pel benvolgut rector.

Montilla només es va quedar amb les empentes, les escridassades i una certa sensació de "malvinguda". Va fer una firma ràpida i va relativitzar la cridòria, que la web de la Pompeu va qualificar de "violenta" i "incívica".

I els fotògrafs i ENGs de la majoria de mitjans que rondaven per allà, sembla ser que també es van quedar només amb les empentes.

La resta vam "gaudir" de l'espectacle al mig de la plaça Gutemberg, prenent nota del que passava, aprofitant per saludar antics professors i debatent-nos entre el retraïment que ens produïa aquella forma de protesta, i el xic d'orgull de veure que l'esperit crític estudiantil encara no està del tot perdut...

Palestina-Maccabi: esport, conflictes, informació i mitjans de comunicació

Aquest post hauria de tenir diversos apartats, perquè el que vam viure dijous anant a gravar la manifestació pro-palestina convocada en ocasió del partit Barça-Maccabi és prou per fer unes quantes reflexions.

En primer lloc, la reflexió èticomoral (potser per ser la més transcendent). Què hi té a veure un partit de bàsquet amb el conflicte israelo-palestí? L'esport és una activitat que hauria de quedar al marge de les ideologies i dels conflictes polítics, que només hauria de promocionar valors com l'esforç, el treball en equip i la col·laboració entre tots en comptes de l'individualisme. Els convocants de la protesta responen així a aquesta acusació.

En segon lloc, l'exageradament desmesurat desplegament de Mossos que es va produir. No sé quin nivell d'evidència tenia el Mossad sobre la possibilitat que hi hagués un atemptat contra l'equip israelià, però donava la sensació que els Mossos s'avorreixen i que si els donen l'oportunitat de sortir al carrer a lluir-se, no s'ho pensen dues vegades. Desenes de furgons policials amb els llums de la sirena encesos, equips especials de registre de canonades, i no-sé-quants mossos al voltant del perímetre del Palau Blaugrana (no sabria dir-ne quants, molts, i enlloc trobo una xifra exacta).

Semblava que hi hagués hagut un atemptat, però sense que hagués passat res en realitat. Està bé ser precabut, peròcrec que en aquest cas l'ostentació va superar la precaució.

En tercer lloc, la voràgine dels periodistes, que esperaven el "marro" de la manifestació sense saber ben bé a què atenir-se. La protesta estava convocada a les 19.20h. A les 19.10h no hi havia cap manifestant i prop d'una trentena de periodistes amb càmeres de foto, de vídeo, gravadores i cares de mala llet començaven a impacientar-se. El resultat: el primer transeünt que va passar amb un palestí al coll va ser avassallat perquè digués el que fos (sempre en la línea "Israel ha atacat Gaza de manera despietada") i obtenir les decles.

Dames i cavallers: benvinguts a la mercantilització de la informació! Ja no es tracta d'aconseguir informació contrastada, objectiva, que serveixi per explicar el que realment està passant. No: es tracta d'obetnir decles abans de les 20.25h perquè l'informatiu comença a les 20.30h. Que li diguin a la reportera d'Atlas-Tele5, que va passar olímpicament del que deia el portaveu de la Campanya Catalana de Solidaritat amb Gaza i, quan aquest va acabar, li va espetegar: "Vale, ahora en castellano, por favor".

Jo no vull ser periodista si haig d'acabar actuant així.

El fet és que va ser un exercici molt instructiu. No només a nivell tècnic, amb la càmera amunt i avall, intentant captar tot l'ambient des del millor pla, posant-nos al costat dels periodistes "curtits" per aconseguir les decles, corrent per travessar el carrer i gravar la manifestació des de l'altra banda. També a nivell professional i vocacional. Està bé que, de tant en tant, et plantegis què ha de significar la teva feina, i si estàs disposat a fer-la bé.

BTV (Bien Te Veo...)

Sembla que hi ha vida més enllà de la universitat, més enllà de la Pompeu i els seus horaris impossibles, dels seus treballs setmanals sobre bases de dades i les seves pràctiques de fonts...

Alhora, per tal com es percep el panorama actual, sembla que hem començat a estudiar Periodisme en el moment just... per entrar a la gola del llop. Estem en temps de crisis, i ja no es tracta de cobrar un sou miserable o mínimament digne, sinó de si podrem treballar (directament).

Però, a BTV, sembla que les coses funcionen. No només pel plató, l'equipament, les instal·lacions o el magnífic lot de regal per agrair la visita, sinó per l'ambient que s'hi respira. Un ambient molt (molt) jove, de gent amb iniciativa que té ganes de treballar a la tele i fer sentir les seves idees. Gent jove que sembla molt contenta amb la seva feina, que segueix aprenent i descobrint i dedicant-se a allò que vol.

-Se surt preparat de la Pompeu?
-Ningú neix ensenyat però, sí, de la Pompeu se surt ben preparat.

ALERTA! Que aquests dos anys de viure a la facultat (literalment) encara tindran algun sentit, professionalment parlant. D'aquí no res ens tocarà fer les pràctiques i, si encara no tens clar a quin dels tres àmbits periodístics dedicar-te (premsa escrita, ràdio o tele), aquests tres mesos poden ser determinants per fer-te veure la llum!

Jo no tenia molt clar què és el que m'agradava més (és una pega que tinc, surar permanentment en un mar de dubtes i possibilitats ), però sabia que "tele" era el que em cridava menys l'atenció. Posar-me davant de les càmeres és algo així com una tortura, com pujar despullat en un escenari amb la platea plena de gent. La ràdio té la foscor de l'estudi i la premsa escrita et cobreix amb una pàgina de paper. Però l'exposició de la tele és total.

Fòbies absurdes a part, no diré que visitar BTV em fes canviar de parer i que la tele sigui ara la meva prioritat, però sí que es cert que em va fer canviar la concepció de com podrien ser unes pràctiques en una cadena de televisió.

Després d'haver assolit el 50% del curs (crec), la metodologia de sortir al carrer amb un equip d'ENG, arribar al lloc, gravar, buscar decles, tornar a la redacció, editar (si l'AVID funciona)... és una feina interessant. Segueix sent una tasca informativa, com redactar un teletip o locutar una notícia, només que en un altre pla, el visual. I, ara mateix, amb lo "comodona" i conformista que s'està tornant l'audiència, la notícia que surt per la tele o en un web és la que la majoria de gent triaria per informar-se (i tant de bo s'informessin més).

Així que és una gran responsabilitat, però també una gran oportunitat per ser creatius, per començar la notícia d'una manera que capti l'atenció del lector (més enllà del lid amb les 6W), i de buscar noves maneres de transmetre la informació. I de crear-ne.

I de connectar amb l'espectador, com passa amb el Diari de Barcelona (que tant de bo seguís existint en paper per poder complir de ple amb el títol de "diari més antic de la premsa continental europea"). Em va agradar el plantejament del diari-web: que el contacte amb l'usuari sigui permanent, encara que sigui a través de les noves tecnologies (blogs, widgets, RSS...). Tot i ser una publicació modesta, crec que ha aconseguit una implicació per part del seu públic que molts altres diaris, dels grans ja els agradaria.

És un indicador de quina direcció ha de seguir la informació? Més propera, més personalitzada i adreçada personalment al lector/espectador? En contraposició a la gran informació global, que comprèn tots els àmbits i tots els països i tots els idiomes del món? És impossible fer un estudi de mercat absolut de tots els consumidors d'informació... però sembla una bona idea. Acostar-se a l'usuari i fer-lo partícep d'una informació que, al cap i a la fi, és la seva. Potser és la millor alternativa per a un mitjà local.

24/7 information LIVE

El Show de Truman planteja diversos problemes ètics relacionats amb l'activitat dels mitjans audiovisuals: fins on podem retransmetre i fins on hem d'amagar? Què preval: el dret a la intimitat del protagonista de la informació o el dret dels espectadors a saber? Fins a quin punt l'expressió "experiment sociològic" justifica una falsa vida televisada? Mogut per un impuls inherent a l'ésser humà, el protagonista de El Show de Truman aconseguia sortir d'un plató de televisió immens i retornar al món real. La meitat de l'audiència desitjant la seva llibertat i l'altra meitat preguntant-se a quin programa s'enganxarien ara.

Vivim en una era audiovisual que ja fa temps que ha deixat enrere allò de "una imatge val més que mil paraules". Ara és una escena, un "minut d'or", un programa el que val més que mil paraules. La informació pura i dura resulta avorrida, almenys per la tele, i cal fegir-hi algun al·licient: un presentador ben plantat, un plató vistós, llums i música, i sentiments servits en safata. Benvinguts al circ romà del segle XXI.

La hibridació de gèneres ha començat a amarar tots els àmbits de la informació. Així, ens costa distingir si ens estan informant de manera entretinguda o si intenten que ens oblidem d'allò que és realment important, si ens estan exposant un pobre diable per fer-lo víctima de l'escarni o si simplement volen mostrar una part de la realitat que existeix, si s'és conscient del nivell de degradació al qual s'està arribant o si és millor ignorar-ho i intentar treure'n profit...

En aquesta nova era, la clau és la informació visual, traducció directa de la llei del mínim esforç. Perquè llegir el diari o fins i tot estar atents al que diu la ràdio si podem tenir les imatges en directe i, a sobre, segons com ens pot semblar que vivim una peli d'acció, o de terror, o un drama... depèn de la trasncendència que hi atorguem. Que tinguem l'opció d'accedir a informació de qualsevol punt del món, en qualsevol moment, i veient amb els nostres propis ulls és quelcom tremend, en tots els aspectes. Podria esdevenir una gran eina de conscienciació social, d'obrir els ulls a allò que passa a milers de kilòmetres... o produir exactament l'efecte contrari: la passivitat, l'acomodament, l'anestèsia mental que fa que ja estiguem acostumats a veure aquest tipus de desgràcies sense que ens immutem.

Així, potser, qualsevol voldria ser Truman Burbank i viure indiferent a les coses terribles i a la terrible indiferència del món.

Millor creure, però, que tanta tecnologia i tanta evolució pot servir d'alguna cosa. No per crear moments tensos que es puguin retransmetre, ni per seguir ruptures, baralles, desmais i atacs d'angoixa en directe. No perquè els lleons televisius es mengin els xais porucs que no saben a què vénen, ni tampoc perquè la "fama televisiva" converteixi la gent espavilada en gent sense escrúpols disposada a difamar qualsevol cosa pels seus cinc minuts de glòria. No perquè informatiu aprofiti la seva suposada de condició de programa d'informació per introduir elements subjectius i colar alguna propaganda sense que el públic se n'adoni.

La tele. El gran invent del segle XX. La caixa tonta. Suplantada per internet entre les generacions més joves però el major entreteniment per a les generacions més grans, poc avessades a sortir de casa. Una font d'informació, d'històries i mentides. Tant de poder concentrat en algo tan petit (si no és una pantalla de plasma de 150 polzades).

Com una Caixa de Pandora... i què és el més perillós: obrir-la o sortir-ne?