Sembla que hi ha vida més enllà de la universitat, més enllà de la Pompeu i els seus horaris impossibles, dels seus treballs setmanals sobre bases de dades i les seves pràctiques de fonts...Alhora, per tal com es percep el panorama actual, sembla que hem començat a estudiar Periodisme en el moment just... per entrar a la gola del llop. Estem en temps de crisis, i ja no es tracta de cobrar un sou miserable o mínimament digne, sinó de si podrem treballar (directament).
Però, a BTV, sembla que les coses funcionen. No només pel plató, l'equipament, les instal·lacions o el magnífic lot de regal per agrair la visita, sinó per l'ambient que s'hi respira. Un ambient molt (molt) jove, de gent amb iniciativa que té ganes de treballar a la tele i fer sentir les seves idees. Gent jove que sembla molt contenta amb la seva feina, que segueix aprenent i descobrint i dedicant-se a allò que vol.
-Se surt preparat de la Pompeu?
-Ningú neix ensenyat però, sí, de la Pompeu se surt ben preparat.
ALERTA! Que aquests dos anys de viure a la facultat (literalment) encara tindran algun sentit, professionalment parlant. D'aquí no res ens tocarà fer les pràctiques i, si encara no tens clar a quin dels tres àmbits periodístics dedicar-te (premsa escrita, ràdio o tele), aquests tres mesos poden ser determinants per fer-te veure la llum!
Jo no tenia molt clar què és el que m'agradava més (és una pega que tinc, surar permanentment en un mar de dubtes i possibilitats ), però sabia que "tele" era el que em cridava menys l'atenció. Posar-me davant de les càmeres és algo així com una tortura, com pujar despullat en un escenari amb la platea plena de gent. La ràdio té la foscor de l'estudi i la premsa escrita et cobreix amb una pàgina de paper. Però l'exposició de la tele és total.
Fòbies absurdes a part, no diré que visitar BTV em fes canviar de parer i que la tele sigui ara la meva prioritat, però sí que es cert que em va fer canviar la concepció de com podrien ser unes pràctiques en una cadena de televisió.
Després d'haver assolit el 50% del curs (crec), la metodologia de sortir al carrer amb un equip d'ENG, arribar al lloc, gravar, buscar decles, tornar a la redacció, editar (si l'AVID funciona)... és una feina interessant. Segueix sent una tasca informativa, com redactar un teletip o locutar una notícia, només que en un altre pla, el visual. I, ara mateix, amb lo "comodona" i conformista que s'està tornant l'audiència, la notícia que surt per la tele o en un web és la que la majoria de gent triaria per informar-se (i tant de bo s'informessin més).
-Ningú neix ensenyat però, sí, de la Pompeu se surt ben preparat.
ALERTA! Que aquests dos anys de viure a la facultat (literalment) encara tindran algun sentit, professionalment parlant. D'aquí no res ens tocarà fer les pràctiques i, si encara no tens clar a quin dels tres àmbits periodístics dedicar-te (premsa escrita, ràdio o tele), aquests tres mesos poden ser determinants per fer-te veure la llum!
Jo no tenia molt clar què és el que m'agradava més (és una pega que tinc, surar permanentment en un mar de dubtes i possibilitats ), però sabia que "tele" era el que em cridava menys l'atenció. Posar-me davant de les càmeres és algo així com una tortura, com pujar despullat en un escenari amb la platea plena de gent. La ràdio té la foscor de l'estudi i la premsa escrita et cobreix amb una pàgina de paper. Però l'exposició de la tele és total.
Fòbies absurdes a part, no diré que visitar BTV em fes canviar de parer i que la tele sigui ara la meva prioritat, però sí que es cert que em va fer canviar la concepció de com podrien ser unes pràctiques en una cadena de televisió.
Després d'haver assolit el 50% del curs (crec), la metodologia de sortir al carrer amb un equip d'ENG, arribar al lloc, gravar, buscar decles, tornar a la redacció, editar (si l'AVID funciona)... és una feina interessant. Segueix sent una tasca informativa, com redactar un teletip o locutar una notícia, només que en un altre pla, el visual. I, ara mateix, amb lo "comodona" i conformista que s'està tornant l'audiència, la notícia que surt per la tele o en un web és la que la majoria de gent triaria per informar-se (i tant de bo s'informessin més).
Així que és una gran responsabilitat, però també una gran oportunitat per ser creatius, per començar la notícia d'una manera que capti l'atenció del lector (més enllà del lid amb les 6W), i de buscar noves maneres de transmetre la informació. I de crear-ne.
I de connectar amb l'espectador, com passa amb el Diari de Barcelona (que tant de bo seguís existint en paper per poder complir de ple amb el títol de "diari més antic de la premsa continental europea"). Em va agradar el plantejament del diari-web: que el contacte amb l'usuari sigui permanent, encara que sigui a través de les noves tecnologies (blogs, widgets, RSS...). Tot i ser una publicació modesta, crec que ha aconseguit una implicació per part del seu públic que molts altres diaris, dels grans ja els agradaria.
És un indicador de quina direcció ha de seguir la informació? Més propera, més personalitzada i adreçada personalment al lector/espectador? En contraposició a la gran informació global, que comprèn tots els àmbits i tots els països i tots els idiomes del món? És impossible fer un estudi de mercat absolut de tots els consumidors d'informació... però sembla una bona idea. Acostar-se a l'usuari i fer-lo partícep d'una informació que, al cap i a la fi, és la seva. Potser és la millor alternativa per a un mitjà local.
No hay comentarios:
Publicar un comentario