El Show de Truman planteja diversos problemes ètics relacionats amb l'activitat dels mitjans audiovisuals: fins on podem retransmetre i fins on hem d'amagar? Què preval: el dret a la intimitat del protagonista de la informació o el dret dels espectadors a saber? Fins a quin punt l'expressió "experiment sociològic" justifica una falsa vida televisada? Mogut per un impuls inherent a l'ésser humà, el protagonista de El Show de Truman aconseguia sortir d'un plató de televisió immens i retornar al món real. La meitat de l'audiència desitjant la seva llibertat i l'altra meitat preguntant-se a quin programa s'enganxarien ara.
Vivim en una era audiovisual que ja fa temps que ha deixat enrere allò de "una imatge val més que mil paraules". Ara és una escena, un "minut d'or", un programa el que val més que mil paraules. La informació pura i dura resulta avorrida, almenys per la tele, i cal fegir-hi algun al·licient: un presentador ben plantat, un plató vistós, llums i música, i sentiments servits en safata. Benvinguts al circ romà del segle XXI.
La hibridació de gèneres ha començat a amarar tots els àmbits de la informació. Així, ens costa distingir si ens estan informant de manera entretinguda o si intenten que ens oblidem d'allò que és realment important, si ens estan exposant un pobre diable per fer-lo víctima de l'escarni o si simplement volen mostrar una part de la realitat que existeix, si s'és conscient del nivell de degradació al qual s'està arribant o si és millor ignorar-ho i intentar treure'n profit...
En aquesta nova era, la clau és la informació visual, traducció directa de la llei del mínim esforç. Perquè llegir el diari o fins i tot estar atents al que diu la ràdio si podem tenir les imatges en directe i, a sobre, segons com ens pot semblar que vivim una peli d'acció, o de terror, o un drama... depèn de la trasncendència que hi atorguem. Que tinguem l'opció d'accedir a informació de qualsevol punt del món, en qualsevol moment, i veient amb els nostres propis ulls és quelcom tremend, en tots els aspectes. Podria esdevenir una gran eina de conscienciació social, d'obrir els ulls a allò que passa a milers de kilòmetres... o produir exactament l'efecte contrari: la passivitat, l'acomodament, l'anestèsia mental que fa que ja estiguem acostumats a veure aquest tipus de desgràcies sense que ens immutem.
Així, potser, qualsevol voldria ser Truman Burbank i viure indiferent a les coses terribles i a la terrible indiferència del món.
Millor creure, però, que tanta tecnologia i tanta evolució pot servir d'alguna cosa. No per crear moments tensos que es puguin retransmetre, ni per seguir ruptures, baralles, desmais i atacs d'angoixa en directe. No perquè els lleons televisius es mengin els xais porucs que no saben a què vénen, ni tampoc perquè la "fama televisiva" converteixi la gent espavilada en gent sense escrúpols disposada a difamar qualsevol cosa pels seus cinc minuts de glòria. No perquè informatiu aprofiti la seva suposada de condició de programa d'informació per introduir elements subjectius i colar alguna propaganda sense que el públic se n'adoni.
La tele. El gran invent del segle XX. La caixa tonta. Suplantada per internet entre les generacions més joves però el major entreteniment per a les generacions més grans, poc avessades a sortir de casa. Una font d'informació, d'històries i mentides. Tant de poder concentrat en algo tan petit (si no és una pantalla de plasma de 150 polzades).
Com una Caixa de Pandora... i què és el més perillós: obrir-la o sortir-ne?
No hay comentarios:
Publicar un comentario